Narcisistes patètics que dominen el món

Frase de tonto

ulcusputre — Fri, 11 May 2012 10:21:59 +0000

Sempre he estat conscient de que sóc un geni. El que passa és que mai ho he posat en pràctica…

Sobre truites i ous

ulcusputre — Tue, 27 Mar 2012 18:32:44 +0000

Respecte a les truites i els ous, potser caldria parafrasejar Kant: l’enteniment sense objecte és buït, i la intuïció sense enteniment és cega.

Us interessa 2

ulcusputre — Thu, 15 Mar 2012 20:09:57 +0000

Avui, si no vaig errat, per segona vegada tornaré a parlar de la meva vida privada, sense voluntat d’induir a la reflexió. Perquè hi ha moments a la vida que marquen un abans i un després. Perquè a vegades el detall més insignificant és d’una transcendència absoluta. Perquè hi ha fets pocs vistosos que poden tenir unes conseqüències d’avast infinit. Perquè hi ha petits detalls que marquen una diferència qualitativa extraordinària. Perquè alguns gestos sense importància poden canviar el rumb de tot plegat. Perquè hi ha coses supèrflues que poden esdevenir importants. Perquè hi ha experiències que fan que no es tornim a experimentar les coses de la mateixa manera. Simplement perquè avui ets aquí i demà ets allà, us he de dir que avui he fet el meu primer ou ferrat.

Què voleu…?

ulcusputre — Mon, 16 Jan 2012 20:24:45 +0000

Avui, mentre era a la cua de la compra, hi havia davant meu una noia amb una llunyana retirada a Sílvia Pérez Cruz. Llavors he imaginat que era ella, i que em deia:

- No saps qui sóc?

- Sí.

- I no t’impressiona la meva presència?

- En un sentit epistemològic, sí.

Humor català, què voleu…

Sobre la política i el màrqueting

ulcusputre — Fri, 06 Jan 2012 16:52:58 +0000

Al meu entendre podem distingir dos tipus de polítics en funció de dos usos que pot tenir el màrqueting. Per una banda, per saber a on t’has de posar per guanyar les eleccions i de l’altra per saber on ets. El primer ús seria el dels polítics que no són pròpiament polítics sinó simples rates que es venen al millor postor. El segon ús, en canvi, seria el dels polítics pròpiament dit, és a dir, aquells que tenen una ideologia i la volen materialitzar a través de l’acció de govern.

Els polítics del primer ús serien els que entenen el funcionament de les democràcies liberals de la següent manera. Per aquests, la relació entre ells i els electors és de mercat. Els polítics fan ofertes perquè les comprin els electors. Si vols que l’elector la compri, has de saber què vol l’elector, i per saber-ho fan estudis de mercat. A partir d’aquest estudi detecten quines són les quotes de mercat de vot. Un cop descobert què és el que dóna més vots simplement has de fer l’oferta i satisfer al teu client. D’aquesta manera les dues parts queden satisfetes: la primera guanya diners i fama i la segona rep el que demana. Per tant, en aquest cas simplement és posicionar-se al costat de la majoria i la política deixa de ser un motor social per passar a ser la simple expressió dels grups socials majoritaris expressats políticament.

En els cas dels polítics del segon ús, la ideologia té un pes rellevant en la política i en el funcionament de les democràcies liberals. Des d’aquesta posició es considera que els polítics són persones amb conviccions i que actuen d’acord amb aquestes conviccions. Aleshores, amb els instruments del màrqueting s’intenta que les seves conviccions arribin a les persones – els electors – que comparteixen de forma significativa les mateixes. Per tant, l’ús del màrqueting no és per saber què vol la gent, sinó que pressuposa que hi ha gent que vol el mateix que ell i intenta crear canals de contacte. A més, a partir d’aquí sap aproximadament quants són i la representació que obtindran.

D’aquest segon tipus n’hi ha més subtipus, els quals explicarem en altres ocasions.

Mirada al passat

ulcusputre — Wed, 14 Dec 2011 20:52:15 +0000

No cal arribar a certa edat per mirar enrere. La vida és com una línia: una suma de punts connectats entre ells un rere l’altre que constitueixen una continuïtat. Tanmateix, aquesta té lloc en un conjunt de punts, en una infinitat de possibilitats. En el decurs de tot plegat és inevitable decidir i, per tant, renunciar. El tot plegat es forja a base d’escollir. Les situacions es repeteixen al llarg de la nostra vida sense diferències remarcables, tan sols el pòsit recollit per l’experiència. Aquest està present en tots i cada un dels instants que vivim i condiciona de forma determinant les nostres decisions.

A vegades tenim la temptació de mirar endarrere de forma anacrònica. Imaginem sobre les possibilitats renunciades. Aquestes, fins i tot, es tornen o es podrien tornar a presentar. Ho fem des d’una perspectiva equivocada, des del futur, des d’un nou horitzó, amb el pòsit actual. Com deia Nietzsche, quan tenim aquests pensaments, cal pensar-ho des de la perspectiva del moment. Aleshores en adonem que aquelles decisions tenien sentit en aquell moment i que probablement tornaríem a fer el mateix. És més – i això ho dic jo – encara que passin ara, en el futur d’aquell moment, hi tornaríem.

Però el neguit del “i si prenés l’altre decisió?” pot continuar. Aleshores, Nietzsche ens ofereix un nou exercici mental per saber si estem en el bon camí: el de l’etern retorn. Imaginem que la nostra vida es repetís un cop i un altre de forma eterna, sense cap tipus de canvi, tot exactament igual. Si ens fa por que això ens passés, és que no estem fent el que hauríem de fer. Per contra, si no ens fa res, és que estem bé amb el que fem.

Sobre la hipocresia i la mentida

ulcusputre — Fri, 09 Dec 2011 18:31:07 +0000

En aquesta vida és important saber distingir l’hipòcrita del mentider. Suposo que el que faré serà inverntar-me definicions fetes a la meva mida. Tanmateix, encara que faci un ús incorrecte dels termes, les diferències que exposaré em semblen importants a l’hora de saber amb qui tractem. La diferència essencial entre el mentider i l’hipòcrita és que el primer no és fidel a la realitat i el segon no és fidel al seu pensament.

Per mentider entenc aquella persona que no sap fer res més que dir el que no és. Es tracta d’aquells que no pots donar per cert res del que et diuen. En altres paraules, res del que diguin té valor. No pots treure conclusions del que diuen. No pots decidir res tenint en compte el que han dit.

L’hipòcrita, en canvi, és aquell que simplement diu el que no pensa per amotllar-se al pensament de l’altre. La seva tergiversació és mesurada. Tan sols fa un petit retoc del que percep per amotllar-ho a la percepció del seu interlocutor. No és que no vegi bé el que considera l’altre, sinó que simplement no hi està d’acord. No diu coses que no són certes, sinó que simplement diu les coses que considera equivocades. Pot veure les coses d’una determinada manera, però al mateix temps adonar-se que no pot dir el que pensa. Aleshores agafa els punts dèbils de la seva percepció i els exposa com si fossin el que realment el convenç. Així es limita a donar cos al que l’altre pensa o desitja que sigui. Per això és fidel a la realitat, però no al seu pensament. L’hipòcrita és el que sap moure’s entre dues aigües, és el que domina la comunicació, sap veure quina és la millor manera d’entrar a la gent. Si l’hipòcrita falla queda com aquella bona persona que tan sols vol quedar bé amb els altres. Sobre l’hipòcrita no pots treure conclusions sobre el que realment pensa, però com que el seu discurs es basa en la realitat és digne de ser valorat i discutit, a diferència del mentider que simplement l’has d’ignorar. És per tot això que la hipocresia és una virtut i que els no hipòcrites ho tenim molt xungo.

Un més no farà mal a ningú

ulcusputre — Thu, 01 Dec 2011 21:28:58 +0000

El principi i el final de qualsevol cosa no és una cosa clara. Els components de qualsevol cosa s’esclareixen a partir del llenguatge. Afirmacions contradictòries entre si poden ser certes alhora. Les coses són intrínseques a elles però de forma polièdrica i en funció dels nostres interessos. No em refereixo als interessos d’una forma banal. No cauré en la trampa de les ànsies de poder d’alguns il·luminats. És simplement una qüestió d’utilitats. No deixem que la veritat s’imposi, sinó que permetem que les veritats emergeixin de forma fonamentada. Qüestionem les autoritats intel·lectuals (entre aquestes no s’inclouen els artistes, òbviament) i abstenim-nos dels emblemes (aquí és on estan els artistes). Ja no val defensar irracionalment i estúpida la darrera cosa que hem llegit. Calen criteris lògics que sostentin les petites veritats que es basen en els grans fonaments, que no s’han de confondre amb la veritat. Es tracta de premises que depenen de la honestadat intel·lectual. I ja no sé què més puc dir per ficar encara més els peus dintre de la galleda.

La darrera gran banda

ulcusputre — Sat, 19 Nov 2011 00:26:55 +0000

Aquesta és la darrera gran banda. I aquest el millor article que he fet mai, i de lluny!! Quina troballa per internet!!

http://www.goear.com/listen/e497d35/bola-de-cristal-zulo

http://www.goear.com/listen/2adb43c/kaos-lisergico-zulo

http://www.goear.com/listen/0d3c046/cuerpo-zulo

http://www.goear.com/listen/af02a94/desobedece-zulo

http://www.goear.com/listen/151f73b/carcelera-zulo

http://www.goear.com/listen/98eaee4/tierra-devastada-zulo

La marginació

ulcusputre — Fri, 14 Oct 2011 18:23:41 +0000

La marginació és el terme que acabo de pensar ara mateix. La marginació és l’exclusió social per la qual algú queda rebutjat per la societat i condemnat a la solitud. És l’alliberació de l’individu davant les normes establertes per la societat? Es tracta de la dictadura de la llibertat individual frenada per la falta de col·laboració? Parlem de la implusió de la realització de l’individu que no té força per tirar endavant cap projecte? Sí, perquè qualsevol cosa és col·lectiva. Perquè tot està interrelacionat. I perquè sense comunicació no hi ha coneixement ni progrés. M’acabo d’adonar, que estic inspirat. Res a dir, pluja de pensaments sense sentit que no serveixen per res més que viure cinc minuts en la marginació.