This user hasn't shared any biographical information
Avui, mentre era a la cua de la compra, hi havia davant meu una noia amb una llunyana retirada a Sílvia Pérez Cruz. Llavors he imaginat que era ella, i que em deia:
- No saps qui sóc?
- Sí.
- I no t’impressiona la meva presència?
- En un sentit epistemològic, sí.
Humor català, què voleu…
Al meu entendre podem distingir dos tipus de polítics en funció de dos usos que pot tenir el màrqueting. Per una banda, per saber a on t’has de posar per guanyar les eleccions i de l’altra per saber on ets. El primer ús seria el dels polítics que no són pròpiament polítics sinó simples rates que es venen al millor postor. El segon ús, en canvi, seria el dels polítics pròpiament dit, és a dir, aquells que tenen una ideologia i la volen materialitzar a través de l’acció de govern.
Els polítics del primer ús serien els que entenen el funcionament de les democràcies liberals de la següent manera. Per aquests, la relació entre ells i els electors és de mercat. Els polítics fan ofertes perquè les comprin els electors. Si vols que l’elector la compri, has de saber què vol l’elector, i per saber-ho fan estudis de mercat. A partir d’aquest estudi detecten quines són les quotes de mercat de vot. Un cop descobert què és el que dóna més vots simplement has de fer l’oferta i satisfer al teu client. D’aquesta manera les dues parts queden satisfetes: la primera guanya diners i fama i la segona rep el que demana. Per tant, en aquest cas simplement és posicionar-se al costat de la majoria i la política deixa de ser un motor social per passar a ser la simple expressió dels grups socials majoritaris expressats políticament.
En els cas dels polítics del segon ús, la ideologia té un pes rellevant en la política i en el funcionament de les democràcies liberals. Des d’aquesta posició es considera que els polítics són persones amb conviccions i que actuen d’acord amb aquestes conviccions. Aleshores, amb els instruments del màrqueting s’intenta que les seves conviccions arribin a les persones – els electors – que comparteixen de forma significativa les mateixes. Per tant, l’ús del màrqueting no és per saber què vol la gent, sinó que pressuposa que hi ha gent que vol el mateix que ell i intenta crear canals de contacte. A més, a partir d’aquí sap aproximadament quants són i la representació que obtindran.
D’aquest segon tipus n’hi ha més subtipus, els quals explicarem en altres ocasions.
No cal arribar a certa edat per mirar enrere. La vida és com una línia: una suma de punts connectats entre ells un rere l’altre que constitueixen una continuïtat. Tanmateix, aquesta té lloc en un conjunt de punts, en una infinitat de possibilitats. En el decurs de tot plegat és inevitable decidir i, per tant, renunciar. El tot plegat es forja a base d’escollir. Les situacions es repeteixen al llarg de la nostra vida sense diferències remarcables, tan sols el pòsit recollit per l’experiència. Aquest està present en tots i cada un dels instants que vivim i condiciona de forma determinant les nostres decisions.
A vegades tenim la temptació de mirar endarrere de forma anacrònica. Imaginem sobre les possibilitats renunciades. Aquestes, fins i tot, es tornen o es podrien tornar a presentar. Ho fem des d’una perspectiva equivocada, des del futur, des d’un nou horitzó, amb el pòsit actual. Com deia Nietzsche, quan tenim aquests pensaments, cal pensar-ho des de la perspectiva del moment. Aleshores en adonem que aquelles decisions tenien sentit en aquell moment i que probablement tornaríem a fer el mateix. És més – i això ho dic jo – encara que passin ara, en el futur d’aquell moment, hi tornaríem.
Però el neguit del “i si prenés l’altre decisió?” pot continuar. Aleshores, Nietzsche ens ofereix un nou exercici mental per saber si estem en el bon camí: el de l’etern retorn. Imaginem que la nostra vida es repetís un cop i un altre de forma eterna, sense cap tipus de canvi, tot exactament igual. Si ens fa por que això ens passés, és que no estem fent el que hauríem de fer. Per contra, si no ens fa res, és que estem bé amb el que fem.
En aquesta vida és important saber distingir l’hipòcrita del mentider. Suposo que el que faré serà inverntar-me definicions fetes a la meva mida. Tanmateix, encara que faci un ús incorrecte dels termes, les diferències que exposaré em semblen importants a l’hora de saber amb qui tractem. La diferència essencial entre el mentider i l’hipòcrita és que el primer no és fidel a la realitat i el segon no és fidel al seu pensament.
Per mentider entenc aquella persona que no sap fer res més que dir el que no és. Es tracta d’aquells que no pots donar per cert res del que et diuen. En altres paraules, res del que diguin té valor. No pots treure conclusions del que diuen. No pots decidir res tenint en compte el que han dit.
L’hipòcrita, en canvi, és aquell que simplement diu el que no pensa per amotllar-se al pensament de l’altre. La seva tergiversació és mesurada. Tan sols fa un petit retoc del que percep per amotllar-ho a la percepció del seu interlocutor. No és que no vegi bé el que considera l’altre, sinó que simplement no hi està d’acord. No diu coses que no són certes, sinó que simplement diu les coses que considera equivocades. Pot veure les coses d’una determinada manera, però al mateix temps adonar-se que no pot dir el que pensa. Aleshores agafa els punts dèbils de la seva percepció i els exposa com si fossin el que realment el convenç. Així es limita a donar cos al que l’altre pensa o desitja que sigui. Per això és fidel a la realitat, però no al seu pensament. L’hipòcrita és el que sap moure’s entre dues aigües, és el que domina la comunicació, sap veure quina és la millor manera d’entrar a la gent. Si l’hipòcrita falla queda com aquella bona persona que tan sols vol quedar bé amb els altres. Sobre l’hipòcrita no pots treure conclusions sobre el que realment pensa, però com que el seu discurs es basa en la realitat és digne de ser valorat i discutit, a diferència del mentider que simplement l’has d’ignorar. És per tot això que la hipocresia és una virtut i que els no hipòcrites ho tenim molt xungo.
El principi i el final de qualsevol cosa no és una cosa clara. Els components de qualsevol cosa s’esclareixen a partir del llenguatge. Afirmacions contradictòries entre si poden ser certes alhora. Les coses són intrínseques a elles però de forma polièdrica i en funció dels nostres interessos. No em refereixo als interessos d’una forma banal. No cauré en la trampa de les ànsies de poder d’alguns il·luminats. És simplement una qüestió d’utilitats. No deixem que la veritat s’imposi, sinó que permetem que les veritats emergeixin de forma fonamentada. Qüestionem les autoritats intel·lectuals (entre aquestes no s’inclouen els artistes, òbviament) i abstenim-nos dels emblemes (aquí és on estan els artistes). Ja no val defensar irracionalment i estúpida la darrera cosa que hem llegit. Calen criteris lògics que sostentin les petites veritats que es basen en els grans fonaments, que no s’han de confondre amb la veritat. Es tracta de premises que depenen de la honestadat intel·lectual. I ja no sé què més puc dir per ficar encara més els peus dintre de la galleda.
Aquesta és la darrera gran banda. I aquest el millor article que he fet mai, i de lluny!! Quina troballa per internet!!
http://www.goear.com/listen/e497d35/bola-de-cristal-zulo
http://www.goear.com/listen/2adb43c/kaos-lisergico-zulo
http://www.goear.com/listen/0d3c046/cuerpo-zulo
http://www.goear.com/listen/af02a94/desobedece-zulo
http://www.goear.com/listen/151f73b/carcelera-zulo
http://www.goear.com/listen/98eaee4/tierra-devastada-zulo
La marginació és el terme que acabo de pensar ara mateix. La marginació és l’exclusió social per la qual algú queda rebutjat per la societat i condemnat a la solitud. És l’alliberació de l’individu davant les normes establertes per la societat? Es tracta de la dictadura de la llibertat individual frenada per la falta de col·laboració? Parlem de la implusió de la realització de l’individu que no té força per tirar endavant cap projecte? Sí, perquè qualsevol cosa és col·lectiva. Perquè tot està interrelacionat. I perquè sense comunicació no hi ha coneixement ni progrés. M’acabo d’adonar, que estic inspirat. Res a dir, pluja de pensaments sense sentit que no serveixen per res més que viure cinc minuts en la marginació.
Hi ha qui diu que per ser educat cal contestar en l’idioma en què et parlen. Per exemple, si et parlen en català contestar en català o en castellà si es dóna el cas. Aquest raonament és sumament absurd. L’educació no es medeix per l’idioma utilitzat, sinó pel tipus de paraules que s’utilitzen. A més, hi ha casos de camp en què es veu clarament que això no és així. Hi ha milers de parelles que cada un dels membres parla idiomes diferents. Això vol dir que sempre són maleducats entre ells?
Els partits polítics també són causa de la desafecció política. Suposo que la majoria en major o en menor mesura ens sentim mínimament propers a algun partit polític amb una estructura forta per tenir presència en la societat i conèixer de quin peu calcen per saber si ens interessa o no voltar-los. En principi, entenc, es vota un programa, unes idees, etc. i a qui les ha de portar a terme. Malauradament, cada cop anem més a votar una persona, l’expressió de la seva cara, la forma de parlar i no un ideari o un projecte. Més d’un i de dos, malauradament, segur que ha deixat de votar un projecte pel simple fet que qui l’encapçala no li agrada gens. No li agrada la seva manera de ser, els seus actes, etc. Una possible solució a aquest problema seria la de fer-se militant i així poder participar en la selecció del cap de la llista. Aleshores hauries d’acceptar democràticament que aquest és al capdavant per mèrits propis. Tanmateix, els partits polítics són tan miserables que ni tan sols permeten que hi hagi primàries, les cúpules, elles soles, escullen qui és l’únic que s’ha de presentar a les primàries. Un motiu més de desafecció. I un motiu de desafecció respecte a la societat que ens envolta, un motiu més de decepció respecte a tot, és que si els partits ho fan així és perquè saben que unes primàries encara provocaria més desafecció entre els seus votants.
Ja fa uns quants anys que la gent s’ha acostumat a sortir al carrer per protestar i manifestar-se en contra d’alguna cosa. Fa un temps jo era molt reticent a sortir al carrer amb la resta de la gent. El motiu era que el meu posicionament quedava desvirtuat en mig de tota la gent i no volia que em relacionessin amb segon qui. Nogensmenys, a base de parlar-ne amb la gent i fer balanç dels pros i contres, em vaig adonar que estava totalment equivocat.
En primer lloc, quan hi ha una manifestació, en principi, és per reivindicar alguna cosa concreta, la qual ha de quedar reflectida d’alguna manera en la manifestació. Alguns diuen que en aquest tipus d’actes hi ha qui aprofita per protestar per altres qüestions, mostrar altres esdeveniments que succeeixen, reivindicar coses diferents a la qüéstió principal, el qual és el punt de trobada de tots els que s’hi troben, etc. Si es surt al carrer per això concret, la teva posició no queda desvirtuada, t’estàs posicionant sobre això concret i res més. Que altres aprofitin per altres coses, és el seu problema, òbviament, la seva protesta perifèrica quedarà diluïda.
En segon lloc, el darrer punt porta a una altra crítica als que no volen sortir, i és que no volen que els relacionin amb segons quines persones amb les que coincideixen amb allò en concret pel que protesten. Però la veritat és que en una manifestació en la qual hi ha diversitat d’ideologies, colors, partits, sindicats o el que sigui, dóna més força a la manifestació. Mostrar que gent tant diferent està d’acord amb allò concret fa que es faci palès l’error que s’està cometent i que cal acostar la seva actuació al que demana la protesta. Perquè no són només els que són enemics o adversaris naturals que protesten independentment del que facis - ja que volen ocupar el teu lloc - sinó que és un conjunt dispers que es veu afectat per una actuació concreta. A més, la gràcia de la democràcia és que aquells que són diferents o que estan en desacord en moltes coses, puguin deixar de banda aquestes desavinences i apostar per les coincidències per poder continuar endavant. En les manifestacions es donen aquests punts, i rebutjar-los pel simple fet de no voler anar amb algú que no t’agrada és un error. El que és important no és amb qui vas, sinó sobre què estàs protestant. Per altra banda, si no és col·lectivament, no sé com es volen aconseguir les coses. Que algú o uns pocs protagonitzin una protesta tot sols, amb una posició molt concreta i clara, impossible de desvirtuar, a veure què passa…
En tercer lloc, i finalment, hi ha qui no vol que ningú s’apropiï de la força d’una manifestació perquè li trauria la seva fortalesa. Aquesta és l’excusa més pobre per no anar a una manifestació. La gràcia de la manifestació és que el missatge es pugui canalitzar de tal manera que allò demandat es faci efectiu. Òbviament, la gent treballa i no ho podem fer tots alhora. De fet, és absurd voler-ho fer tot tots alhora. És impossible. Per tant, aquells que no volen que ningú reculli el missatge i actuï d’acord amb ell, com volen que allò demandat es faci realitat? No té sentit. L’actitud ha de ser totalment antagònica a aquesta. Quan un surt al carrer, ho fa esperant que algú realitzi allò que es demana que es faci. Sinó, tot queda en un crit al cel. Perquè les coses no es fan soles, les coses no es fan cridant, sinó que hi ha d’haver persones que les facin.
Amb tot això, vull demanar que la gent surti al carrer a manifestar-se per allò que creu. Ara la qüestió és: en aquestes darreres manifestacions què es demana? Qui ho ha de fer? Com s’han de canalitzar? Ja va passar el 10 de juliol que ningú ho ha sapigut fer i tot ha quedat igual. Tanta puresa ens fa inútils.
