Sobre la política i el màrqueting
Al meu entendre podem distingir dos tipus de polítics en funció de dos usos que pot tenir el màrqueting. Per una banda, per saber a on t’has de posar per guanyar les eleccions i de l’altra per saber on ets. El primer ús seria el dels polítics que no són pròpiament polítics sinó simples rates que es venen al millor postor. El segon ús, en canvi, seria el dels polítics pròpiament dit, és a dir, aquells que tenen una ideologia i la volen materialitzar a través de l’acció de govern.
Els polítics del primer ús serien els que entenen el funcionament de les democràcies liberals de la següent manera. Per aquests, la relació entre ells i els electors és de mercat. Els polítics fan ofertes perquè les comprin els electors. Si vols que l’elector la compri, has de saber què vol l’elector, i per saber-ho fan estudis de mercat. A partir d’aquest estudi detecten quines són les quotes de mercat de vot. Un cop descobert què és el que dóna més vots simplement has de fer l’oferta i satisfer al teu client. D’aquesta manera les dues parts queden satisfetes: la primera guanya diners i fama i la segona rep el que demana. Per tant, en aquest cas simplement és posicionar-se al costat de la majoria i la política deixa de ser un motor social per passar a ser la simple expressió dels grups socials majoritaris expressats políticament.
En els cas dels polítics del segon ús, la ideologia té un pes rellevant en la política i en el funcionament de les democràcies liberals. Des d’aquesta posició es considera que els polítics són persones amb conviccions i que actuen d’acord amb aquestes conviccions. Aleshores, amb els instruments del màrqueting s’intenta que les seves conviccions arribin a les persones – els electors – que comparteixen de forma significativa les mateixes. Per tant, l’ús del màrqueting no és per saber què vol la gent, sinó que pressuposa que hi ha gent que vol el mateix que ell i intenta crear canals de contacte. A més, a partir d’aquí sap aproximadament quants són i la representació que obtindran.
D’aquest segon tipus n’hi ha més subtipus, els quals explicarem en altres ocasions.
gener 7th, 2012 at 11:00
Jo establiria una tercera via: la dels oportunistes i demagogs. Segurament, però, tindran cabuda dins els subtipus que menciones. Del primers, només cal recordar l’ús polític que alguns partits fan de les tragèdies del terrorisme tan per un costat com per l’altre. És el mateix que algunes sigles tradicionals d’esquerres van fer amb els moviments ecologistes o contestataris.
gener 9th, 2012 at 19:59
Discrepo una mica. Un pot formar part dels dos grups sense fer ús de la demagògia i a la inversa, es pot estar en els dos tipus i fer ús de la demagògia. Jo diria que l’ús de la demagògia serviria per fer una classificació diferent: els que no tenen escrúpols morals i la utilitzen sense més i els que no la fan servir perquè consideren que cal un discurs més fidel a la complexitat del món.