Sobre la hipocresia i la mentida
En aquesta vida és important saber distingir l’hipòcrita del mentider. Suposo que el que faré serà inverntar-me definicions fetes a la meva mida. Tanmateix, encara que faci un ús incorrecte dels termes, les diferències que exposaré em semblen importants a l’hora de saber amb qui tractem. La diferència essencial entre el mentider i l’hipòcrita és que el primer no és fidel a la realitat i el segon no és fidel al seu pensament.
Per mentider entenc aquella persona que no sap fer res més que dir el que no és. Es tracta d’aquells que no pots donar per cert res del que et diuen. En altres paraules, res del que diguin té valor. No pots treure conclusions del que diuen. No pots decidir res tenint en compte el que han dit.
L’hipòcrita, en canvi, és aquell que simplement diu el que no pensa per amotllar-se al pensament de l’altre. La seva tergiversació és mesurada. Tan sols fa un petit retoc del que percep per amotllar-ho a la percepció del seu interlocutor. No és que no vegi bé el que considera l’altre, sinó que simplement no hi està d’acord. No diu coses que no són certes, sinó que simplement diu les coses que considera equivocades. Pot veure les coses d’una determinada manera, però al mateix temps adonar-se que no pot dir el que pensa. Aleshores agafa els punts dèbils de la seva percepció i els exposa com si fossin el que realment el convenç. Així es limita a donar cos al que l’altre pensa o desitja que sigui. Per això és fidel a la realitat, però no al seu pensament. L’hipòcrita és el que sap moure’s entre dues aigües, és el que domina la comunicació, sap veure quina és la millor manera d’entrar a la gent. Si l’hipòcrita falla queda com aquella bona persona que tan sols vol quedar bé amb els altres. Sobre l’hipòcrita no pots treure conclusions sobre el que realment pensa, però com que el seu discurs es basa en la realitat és digne de ser valorat i discutit, a diferència del mentider que simplement l’has d’ignorar. És per tot això que la hipocresia és una virtut i que els no hipòcrites ho tenim molt xungo.
desembre 9th, 2011 at 22:07
Una reflexió de tres forquilles Michelín. Però, potser, trobo un parell d’elements que caldria valorar:
1. Igual la realitat no és tan angulosa o nítida com imaginem.
2. L’existència de no poques situacions que conviden a un exercici d’hipocresia pietosa.
desembre 10th, 2011 at 10:04
Bé, jo fa temps que considero que la realitat té moltes cares. En quant a les mentides pietoses, jo posaria l’accent en què aquestes no es diuen pensant en l’altre sinó en un mateix. Quan es parla de l’existència de déu no es fa perquè la gent sigui feliç, sinó per tenir-los controlats.
desembre 10th, 2011 at 14:19
I si dius una mentida quan la veritat és, encara, més dolorosa? Què ha de prevaldre, honestedat o moral?
desembre 10th, 2011 at 14:42
La honestedat i la moral no són excloents entre elles i en determinades circumstàncies són perfectament compatibles. De fet, ser honest no és res més que una opció moral. Tanmateix, com bé assenyales, la mentida també és una opció moral. Hi ha moments en què és immoral no mentir, com per exemple per salvar a una persona.
En el que cas que menteixis algú perquè consideres que la veritat és massa dolorosa, l’estàs tractant com si fos un nen petit. Estàs prenent una decisió per ell sense que ell pugui decidir. Al meu entendre això és immoral i, per tant, la disjuntiva que planteges no és vàlida, perquè la moral i la honestedat en aquest cas van intrínsecament unides.
desembre 11th, 2011 at 12:41
Ara sí es tanca el cercle. A més, em convenç la darrera frase.